Stella Rahola Matutes (1980), guardonada amb la primera edició de la Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí, presenta a l’Espai Isern Dalmau de la Fundació Lluís Coromina l’exposició La Cronometradora, l’execució de l’obra Ufana (II) amb què va guanyar el Premi. Una exposició que desplega imaginaris al voltant de l’aigua a partir d’una proposta travessada per l’ecoficció i la versatilitat d’un recurs essencial cada vegada més escàs al planeta.
L’exposició presenta obres que exploren la interrelació dels humans amb l’aigua, des de la dependència que en tenim, als efectes irreversibles que les accions humanes han ocasionat.
De llarga trajectòria artística, Stella Rahola Matutes és llicenciada i màster en arquitectura (UPC), graduada en escultura (Escola Massana), i MFA per la Goldsmiths University of London (2019). Ha desenvolupat diverses exposicions al Museu de Can Framis de la Fundació VilaCasas, així com al MACBA, al MACE, i diversos museus de Los Angeles, Londres i Galway. Com a artista ha residit a la Xina, Japó, als Països Baixos, Suïssa, Londres i Barcelona.
A més de la Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí, ha rebut el premi A-FAD de reconeixement a la seva trajectòria i el Premi d’Escultura Fundació Vila Casas.
La primera Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí ha estat coorganitzada per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, la Fundació Lluís Coromina i bonart cultural, i s’ha adreçat a projectes artístics de totes les disciplines de les arts visuals, que tractessin com a temàtica el canvi climàtic.
L’exposició que presentes és el resultat del projecte amb què vas guanyar la Biennal. Com va néixer aquest projecte i què vols transmetre a través de l’exposició La Cronometradora?
En la meva pràctica m’interrogo sobre la nostra relació amb la cultura material i què podem aprendre amb l’observació de certs comportaments d’interrelació amb els materials. En tots els projectes sempre incorporo un material biològic i feia mesos que treballava sobre l’aigua.
La instal·lació artística que has creat respon a una necessitat real: l’escassetat de l’aigua com a recurs natural. L’estructura funciona com a una font que pot aportar aigua purificada per a tothom ja que la saneja a través de la introducció del carboni, element clau en el desenvolupament de la vida, en ser un recurs natural i renovable. Seria una opció útil en situacions d’emergència, com catàstrofes naturals on es pateixen problemes d’accés d’aigua, com ja s’està produint?
La instal·lació La Cronometradora precisament parteix de l’observació del mètodes i processos que s’utilitzen per potabilitzar l’aigua en casos extrems. De fet, els tutorials del YouTube on militars mostren a la població com autogestionar un filtratge d’aigua en cas de catàstrofe em va ajudar a entendre com funcionen aquests procediments. Després hi ha un treball d’interpretar per construir.
El carbó activat precisament actua atrapant impureses de l’aigua com dissolvents, pesticides, residus industrials i altres productes químics, i és un recurs natural. És l’element que s’encarrega del filtratge químic, mentre que les pedres, graves i sorres fan la depuració d’ordre físic.
La Cronometradora a més fa variar aquest procés alentint-lo. L’aigua no arriba bevible de manera immediata i a més fa una picada d’ull als rellotges de sorra i incorpora el so de les gotes caient d’un filtre a l’altre: tac-tac… hi ha una qüestió de temps latent, sí.
L’exposició serà sens dubte singular. Podrem veure com l’aigua a través de diversos processos es transforma i esdevé en si mateixa un producte experiencial per al públic.
L’aigua és un fluxe més de l’edifici que passa per la instal·lació i s’incorpora als cossos de les visitants a l’exposició. D’aquelles que vulguin, evidentment. Es convida a beure-hi, hidratant-se i formar part intrínsec del sistema. El Registre de l’experiència dels usuaris és un formulari obert a les visitants, que després d’haver provat l’aigua de manera lliure, poden emplenar. Aquesta enquesta permetrà valorar els resultats del filtratge des de l’experiència.
També hi haurà el Registre de control de qualitat de l’aigua, que és un anàlisi que es porta a terme periòdicament en un laboratori especialitzat per examinar les mostres d’aigua facilitades. D’aquesta manera, es pot explorar l’evolució, valorant els èxits i fracassos d’aquest tipus de procediments per la potabilització de l’aigua.
Les tècniques manuals són fonamentals en la teva obra, segurament una manera de fer influenciada per la teva formació en art i arquitectura que incideix directament a les peces que realitzes. Com ha estat el procés de creació i què ha estat el més dificultós de tot el procés?
Com qualsevol procés creatiu hi ha dificultats i riscos. La peça La Cronometradora és una peça que considero arquitectònica perquè és estructura i té utilitat. Per una banda s’ha de sostenir i per l’altra ha de donar aigua. Té firmitas i utilitas. Resoldre-ho ha tingut la seva complexitat. Amb la part audiovisual ha estat més assagístic i el resultat també és més processual. Em calia aquesta obertura, també.
Sens dubte l’art pot tenir una gran capacitat transformadora, ens fa reflexionar, i en aquest cas, a més, aporta solucions. Què ha representat per a tu guanyar la Biennal en la teva trajectòria professional i quins projectes vols continuar encetant?
Vivim amb una precarietat molt gran i amb molta incertesa. Les beques i els premis són fonamentals perquè els artistes puguin continuar treballant. Per tant, n’estic molt agraïda. Pels propers projectes, preparo un curs per un màster d’Elisava on treballarem amb les graves dels rius, com a material. Es tractarà d’analitzar el lloc des del punt de vista geològic-matèric en el temps i de forma especulativa. La idea de riu també com a figura, metàfora i fil conductor sota una mirada ecosòfica. El resultat es podrà veure al mes de juny a la sala d’exposicions de la mateixa universitat.