Nascuda a Barcelona, va començar els estudis musicals al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i va obtenir els títols de Professora Superior de Piano, Professora de Cant i Professora Superior de Música de Cambra. És Master in Music per la Universitat de Cincinnati i ha estat becada per la Generalitat de Catalunya i la “Three Arts Scholarship Foundation”.
Especialitzada des de fa anys en la música de cambra, ha format part de diversos grups i des del 1993 col·labora regularment amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Molt implicada en l’educació des de l’inici de la seva vida professional, fa 30 anys que és professora i responsable de l’àrea de Música de Cambra del Conservatori de Grau Professional de Sabadell.
El Premi BBVA de Música al Talent Individual està coorganitzat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes amb l’Associació de Conservatoris de Catalunya, i compta amb el suport de BBVA.
“Jo soc una ferma defensora de la Música de Cambra, crec que justament aquesta oportunitat de compartir t’ajuda a ser millor músic, i també millor persona.”
1. Deies a l’acte de lliurament de premis que “tenies la sort” d’haver estat membre del jurat en les 7 edicions del Premi i que cada any et sorprenia l’elevat nivell dels participants, que anava in crescendo. En què creus que ha anat canviant un estudiant d’avui del que es presentava a l’inici d’aquests premis?
La il·lusió amb que un es presenta a un premi quan està estudiant és sempre la mateixa. Tenir 14 o 17 anys i estudiar un instrument al 2023 no és gaire diferent del que era al 2016, però ara coneixen la història del concurs, el seu nivell i la seva rellevància, i això és un incentiu per anar millorant any rere any, cadascú individualment, però també de manera col·lectiva. I és molt positiu que hi hagi aquest i altres premis, perquè és una motivació extra per a l’alumnat.
2.També et dirigies als finalistes del Premi BBVA de Música i els felicitaves per ser un exemple de perseverança, lluita, esforç i sacrifici, valors que sovint es troben a faltar en les noves generacions de joves. L’aïllament social que suposa la ingent dedicació d’hores d’estudi de l’instrument, només es pot entendre si hi ha passió i motivació al darrera?
Potser parlar de “aïllament social” sona una mica fort. El que sí és cert és que hi han de dedicar moltes hores i esforços, més del que és habitual, i això els obliga a seleccionar el que volen fer en les hores que els hi deixen els estudis reglats. No oblidem que tots aquests nois i noies porten una doble escolaritat. Per tant, com que una part important d’aquest temps la dediquen a estudiar l’instrument, no els en queda gaire per anar a discoteques, jugar amb la play, fer esport o mirar sèries, per dir només algunes activitats que fan altres joves. Però justament als Conservatoris poden socialitzar amb altres noies i nois que tenen els mateixos interessos, sobretot a les classes col·lectives, ja siguin en assignatures teòriques i o de música de cambra, l’orquestra, la banda o altres conjunts que tingui el centre.
Això els aporta un valor de comunitat i social remarcable. I evidentment tot això només es pot fer si t’agrada molt el que estàs fent i et compensa l’esforç i les renúncies que hi ha al darrera.
M’agradaria subratllar el paper importantíssim que hi tenen les famílies, per ser còmplices i mostrar suport en tot el que té a veure amb la complexitat horària i “incomoditats” del jove músic. És vital per a la seva evolució.
3. La tasca d’un membre del jurat d’un Premi com aquest, on el Talent és tan desbordant, és summament complicada. Com es prenen les decisions? Com s’arriba a un consens?
Doncs sí, és complicat, perquè no és un concurs d’interpretació, sinó que valores el talent i això és força abstracte. El més difícil és que has de triar entre molts instruments diferents, amb característiques i dificultats diferents també, i això ho complica. Amb els anys hem establert uns criteris dins del jurat perquè ningú estigui condicionat pels comentaris d’un altre membre. Intentem ser honestos i com que som professionals que venim d’entorns, edats i instruments diversos, el resultat final és prou fidel a aquesta diversitat. No sempre estem tots d’acord, per això deia als que s’han presentat enguany que un premi en el fons és la opinió d’un jurat. Que depèn de cadascú que aquest resultat l’utiltizi en positiu, tant si ha guanyat com si no.
4. Ets especialista en música de cambra i des de l’any 1993 coordines aquesta àrea del Conservatori de Grau Professional de Sabadell. Com es treballa des d’aquests centres professionals, aquesta especialitat musical?
Doncs la normativa és molt oberta, i cada Centre ho fa una mica com pot i li convé, depenent de la quantitat d’alumnes que té i dels nivells. En el cas de Sabadell, la cambra més estructurada es fa a partir de 3er de grau Professional. I fem dos blocs 3er i 4art per una banda, i 5è i 6è per l’altra. La formació dels grups és molt complexa, perquè s’hi barregen molts factors: de nivell, de implicació, d’horari, de disparitat instrumental.
A 3er i 4art prioritzem més la regularitat horària en el treball, i a 5è i 6è treballem per projectes, que ens dona molta més flexibilitat i ens permet adaptar-nos a les necessitats de cada alumne.
Sempre dic als meus alumnes que no pensen seguir estudis superiors de música, que desitjo que mai deixin de tocar el seu instrument. I la Música de Cambra, juntament amb les orquestres amateurs, són la millor manera per aconseguir-ho. Així que és molt important sembrar-ne la llavor.
5. Un grup de música de cambra ha de decidir en equip quina versió vol fer de la peça que interpretarà, per tant, cal arribar a consensos, prendre decisions tècniques i estilístiques, i sobretot tenir una gran dosi de creativitat. El perfil del músic de cambra requereix també de dosis d’humilitat per arribar aquest treball conjunt?
Totalment. Has de posar les teves idees i el millor de tu mateix perquè se’n beneficiï el conjunt. Els músics ens passem molt de temps estudiant sols i de vegades quan anem al primer assaig en grup pot resultar que els companys tinguin una visió diferent; i no es tracta ni d’imposar la teva ni d’acceptar sense més la dels altres. S’ha de parlar i arribar a una idea que convenci tothom. I potser tampoc es trobarà la solució immediatament, sinó que s’ha d’anar provant.
Jo soc una ferma defensora de la Música de Cambra, crec que justament aquesta oportunitat de compartir t’ajuda a ser millor músic, i també millor persona. Molts dels grans músics que tenen o han tingut una carrera com a solistes diuen que on realment gaudeixen és fent música de cambra: Pau Casals, Marta Argerich, Pinchas Zukermann, entre molts d’altres que fins i tot han creat els seus propis festivals per tenir l’excusa per poder tocar amb altres col·legues.
6. Quina és la situació de la música de cambra en el nostre país? Quin panorama de futur hi veus?
Doncs tradicionalment el nostre país no havia destacat especialment en formacions de cambra, tot i que sempre n’hi ha hagut i algunes de rellevants, com el Trio Ciutat de Barcelona als anys 70 o el Trio de Barcelona als 80. Però era gent que potser tocava en una orquestra o tenia carrera de solista i, a més, tenia un grup de cambra.
Afortunadament això ha canviat i ara hi ha molts grups que estan trepitjant fort en l’escena internacional. Crec que el Quartet Casals que enguany celebra el seu 25 aniversari ha ajudat molt a això i avui tenim altres quartets com el Gerhard o el Cosmos Quartet que segueixen aquesta línia. I paral·lelament han sorgit altres formacions, quartet de saxos (el Kebyart Ensemble) o trios amb piano (trio Pedrell, trio Fortuny, Tempus trio) entre d’altres, tots ells d’una gran qualitat i reconeguts arreu.