Marta Estrada és una investigadora, considerada una oceanògrafa i biòloga marina de prestigi i rellevància internacional. Els seus estudis es basen en la caracterització fisiològica i en l’impacte ecològic de les algues i del fitoplàncton.
Ha participat en equips científics espanyols i internacionals d’investigació oceanogràfica. Ha fet expedicions al Perú, Costa Rica, al nord-oest d’Àfrica i Califòrnia. Ha format part d’exploracions oceanogràfiques al mar Mediterrani i als principals oceans del món, inclosos l’Àrtic i l’Antàrtic.
Destaca l’expedició que va compartir amb la també oceanògrafa catalana Josefina Castellví l’estiu austral de 1984-1985 a bord del vaixell argentí Almirante Irizar, amb què es van convertir en les primeres espanyoles en trepitjar l’Antàrtida.
Ha publicat un gran nombre de treballs en revistes internacionals especialitzades, així com capítols de llibres sobre oceanografia. .
A més de diverses distincions acadèmiques, va ser guardonada amb el Premi Trégouboff de l’Acadèmia de les Ciències de París, i ha obtingut diversos reconeixements com la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, i la Creu de Sant Jordi.
Marta Estrada va ser convidada a la inauguració del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló, que va tenir lloc del 19 al 21 de novembre, i que enguany s’ha centrat en L’Antàrtida. Un continent que finals del segle XIX i inicis del XX va ser repte per explotar i conquerir, però que gràcies al Tractat Antàrtic del 1961 s’ha protegit per ser dedicat a la investigació.
El Festival està coorganitzat amb la Fundació Antigues Caixes Catalanes i BBVA.
- L’impacte ecològic de les algues i del fitoplàncton ha marcat una bona part de la teva trajectòria professional. Com s’explica que una biòloga que també estudia Medicina i Cirurgia, acaba dedicant tota una vida a investigar incansablement el fitoplàncton. Tan important és el fitoplàncton per als nostres oceans i planeta?
Quan havia de començar a estudiar a la Universitat, m’agradava tot; l’únic que tenia clar és que volia dedicar-me a la recerca. Vaig fer el selectiu de Ciències i vaig pensar que la Bioquímica, que llavors estava prenent molta empenta, seria un bon camp. No hi havia un grau específic per a aquest tema i vaig decidir estudiar conjuntament Biologia i Medicina, que tenien assignatures de Bioquímica. El que va passar després és que, durant la carrera de biologia, vaig tenir de professor al Dr. Ramón Margalef i em va agradar molt el seu enfocament multidisciplinari i integrador de l’ecologia. Quan vaig acabar els estudis li vaig demanar que em dirigís la tesi doctoral i vaig entrar com a becària a l’Institut d’Investigacions Pesqueres, on el Dr. Margalef feia recerca oceanogràfica. És a dir, el que em va interessar era la manera d’enfocar la investigació, més que l’objecte en sí mateix. I he de dir que estic molt contenta d’aquella decisió.
El que anomenem fitoplàncton és un conjunt d’organismes microscòpics, microalgues i cianobacteris, que viuen en suspensió a les aigües (tant dolces com marines) i tenen clorofil·la, gràcies a la qual capten l’energia solar, fabriquen matèria orgànica i es reprodueixen, de manera comparable al que fan les plantes terrestres. La matèria orgànica produïda pel fitoplàncton és la base de les xarxes tròfiques marines (per això es parla de producció primària) i representa aproximadament la meitat de la producció primària de tot el planeta. En captar diòxid de carboni i produir matèria orgànica, una petita part de la qual sedimenta cap el fons marí, el fitoplàncton juga un paper molt important en el cicle global del carboni.
- Els anys 80 vas compartir expedició amb la també oceanògrafa catalana a bord del vaixell argentí Almirante Irizar. Amb aquesta expedició, Estrada i Castellví us vau convertir en les primeres espanyoles en trepitjar l’Antàrtida. Quins records guardes de la teva estada al continent més fred i sec del planeta? És possible treballar en les condicions extremes de la zona?
El paisatge gelat, les glaceres i els icebergs són especialment fascinants, sobre tot per a una persona a la que li agrada la muntanya.
Nosaltres vam estar a l’Antàrtida a l’estiu austral; les temperatures no són extremes com a l’hivern. Ara bé, és freqüent que faci mal temps i el vent i la mala mar poden ser bastant impressionants.
A l’Àrtic, al nord de Canadà, sí que hi he treballat a l’hivern. Estàvem en un vaixell trencaglaços canadenc que expressament van deixar que quedés atrapat al gel. Baixàvem del vaixell com aquell que surt al carrer, a prendre mostres a través d’un forat fet al gel. A 30 graus o més sota zero, calia anar molt abrigat; a més, entre el guants i entre els mitjons, portàvem sobrets amb components que desprenen calor quan es posen en contacte amb l’aire, com fan molts esquiadors.
- En ocasions, fas referència que és imprescindible treballar de manera multidisciplinar. A què et refereixes?
Per exemple, com passa amb les plantes terrestres, per produir matèria orgànica, el fitoplàncton a més de llum solar necessita aigua, diòxid de carboni i nutrients com (entre altres) nitrogen i fòsfor, que s’obtenen bàsicament del nitrat i fosfat dissolts en l’aigua. El creixement del fitoplàncton esgota els nutrients de la capa superior, il·luminada de la columna d’aigua, i són la barreja vertical i els corrents que venen de nivells més fondos, els que han de tornar aquests nutrients cap amunt. És a dir, si es vol estudiar la producció del fitoplàncton cal treballar en col·laboració amb químics, que mesurin la concentració de les sals dissoltes a l’aigua, i físics, que estudiïn els corrents. Igualment, si es vol estudiar el zooplàncton (com el krill) o els peixos, es necessari conèixer la producció primària de que disposen com a base per alimentar-se.
- Ara a la societat, tothom parla del canvi climàtic, i de com l’Antàrtida, a l’hemisferi sud i el quart continent més gran del planeta, tot i ser un dels espais més verges del planeta, ho està patint, especialment la “petita Antàrtida”. Tan greu és la situació? Per què quan la preocupació real arriba al ciutadà, els investigadors i científics porten temps avisant?
Estem veient ja els efectes del canvi climàtic a casa nostra, i el clima és només un dels aspectes del que anomenem canvi global, que inclou impactes com la pèrdua de biodiversitat, la contaminació o l’alteració de cicles biogeoquímics. Fa molts anys que científics i molts altres avisen de tots aquests problemes. Un informe de l’IPCC (el Panell Internacional sobre Canvi Climàtic) presentat enguany afirma que, a menys que es redueixin immediatament i a gran escala les emissions de gasos d’efecte hivernacle, serà impossible limitar l’augment de temperatura a 1,5ºC o inclús 2ºC. Malgrat tot, com hem vist a la COP 26, les resolucions adoptades pels líders polítics segueixen sent insuficients.
- La FACC i BBVA coorganitzen el BBVA Torelló Mountain Film Festival. Què li ha suposat poder participar a la inauguració d’enguany, al costat de Francesc Sàbat (geòleg i alpinista) i Rafael Simó (oceanògraf)?
Fa anys que assisteixo a sessions del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló (l’any passat em vaig connectar per internet). Enguany ha estat tot un plaer el gaudir de l’audiovisual i poder compartir el diàleg de la sessió inaugural amb la periodista Nati Adell i els col·legues i amics Francesc Sàbat i Rafel Simó.
- Algun aspecte o missatge que ens vulguis traslladar….
M’agradaria recordar que, malgrat que potser veiem l’Antàrtida com una zona remota, el continent i els corrents marins que l’envolten tenen un paper cabdal en la circulació oceànica i atmosfèrica de tot el planeta. La salut ecològica de l’Antàrtida està interconnectada amb la de tota la Terra. Com deies més amunt, respectar l’Antàrtida és respectar-nos a nosaltres.