La darrera obra guardonada amb el 22è Premi BBVA de Teatre al Millor Espectacle Teatral va ser El gegant del Pi, una producció de Cassandra Projectes Artístics. Un monòleg escrit i interpretat per Pau Vinyals, fruit d’un procés creatiu que pretén trobar les paraules de tots els silencis que habiten la seva família, un poble. Una auto ficció de l’herència rebuda, d’un intent per encarar la construcció d’una llar. Llicenciat en Art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona ha participat en molts muntatges: Orsini, de la Companyia Solitària, Suite Toc número 6 de les Impuxibles, L’Hostalera; La Filla del seu pare; Les noces de Fígaro, Hamlet, o Zona Franca, a banda de produccions audiovisuals com 45 Revoluciones, la tercera temporada de la sèrie de TV3 Merlí, o El Crac.
El Premi està promogut per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, amb el suport de BBVA, i consisteix en una gira per cinc teatres de Catalunya, incloent el Festival Temporada Alta.
“Poques coses omplen tant de sentit la meva feina com portar teatre pels pobles i ciutats “
El gegant del Pi no deixa indiferent al públic. Fa reflexionar al voltant de les pròpies reflexions del protagonista; pensaments, records, estima cap a una família que té un passat no sovint compartit. Que té l’obra d’El Gegant del Pi que sempre balla entre la muntanya i la ciutat, i què hi ha de cert en tot el que narres?
És una pregunta molt recurrent que genera El gegant del Pi i l’auto ficció en general. El gènere sovint genera aquesta tensió amb l’espectador i aquesta tensió genera un silenci i un espai per reflexionar i fer-se preguntes. Això és el que m’interessa de l’auto ficció. Vaig decidir investigar amb aquesta fórmula perquè creia que el tema ho necessitava. També em semblava interessant que jo mateix fos l’intèrpret. La pregunta que mou l’espectacle, que en realitat són dues, és: “Jo, Pau Vinyals Dalmau, fruit d’una situació concreta podria abraçar certes ideologies d’extrema dreta o neofeixistes? Per què el meu avi es va decidir o es va veure empès a anar a lluitar amb el bàndol nacional? Era important fer-me aquestes preguntes en primera persona i fer evident una problemàtica que ja s’intuïa: l’expansió de certs discursos feixistes als mitjans de comunicació i a la societat.
Quan vaig començar a escriure El gegant del Pi els partits d’extrema dreta o d’ideologia feixista encara no tenien pràcticament representació ni a les institucions catalanes ni a les espanyoles. Ara que ja hi són, penso que és imprescindible fer auto vigilància perquè no acabem normalitzant aquests discursos ni a l’esfera pública ni a la privada i que la por acabi dominant les nostres vides.
No és important què hi ha de realitat o de ficció, el que és interessant és que en Pau Vinyals Dalmau, el personatge d’El gegant del Pi és versemblant i podria ser moltes persones que venen a veure l’obra; que empatitzen amb la seva situació.
El que sí que és veritat és que el meu avi va anar a lluitar amb els nacionals durant la Guerra Civil, que jo visc al carrer d’en Robador a Barcelona, i que vaig créixer a un poble de 100 habitants. La resta és joc entre un terreny i l’altre; auto ficció.
Com es gesta la idea de crear aquesta obra i què volies transmetre? T’imaginaves l’obra tal i com és actualment i que connectés tant amb el públic?
El que estava segur és que la pregunta que em feia era pertinent i fins i tot important i en especial a Catalunya. Sempre he tingut la sensació que la majoria de catalans creuen que a Catalunya no hi ha fatxes. O que el nacionalisme català no pot portar al feixisme. La imatge que tenim al cap d’algú d’extrema dreta o un fatxa és molt concreta i estereotipada. I volia desconstruir aquest clixé. Quan comences un projecte fins que no el vius amb l’espectador no saps que passarà. I la veritat és que estic molt agraït de com ha anat tot plegat i no sempre passa, però crec que en aquest cas El gegant del Pi genera a l’espectador una sèrie d’emocions i preguntes que són exactament les que volia que provoqués l’espectacle que visualitzava dins el meu cap.
Per això també ha sigut molt important el “com”, no només el text escrit. O sigui, la posada en escena que hem creat tot l’equip. Com que el personatge del gegant era molt semblant a mi, amb la Julia Barceló (codirectora), vam decidir que el text havia de sortir d’un lloc molt teatral on el sentit de l’humor i el joc de gèneres era imprescindible. Va ser un goig com tot l’equip va posar-hi cullerada des de l’Arnau Vallvé amb l’espai sonor i música, la Judit Colomer amb l’espai i en Joan Ros amb el vestuari. Tots ells van ajudar a trobar la manera de fer aquest text tant narratiu des del present més absolut. Sense ells res hagués tingut sentit. Vaig haver de confiar molt amb tots perquè jo estava a dins d’escena tota l’estona. Tots ells són molt bons, no només des de la seva àrea, sinó en el fet teatral en general.
El gegant del Pi ha rebut el doble Premi BBVA de Teatre al millor muntatge i interpretació per ser una proposta que respira tendresa i versatilitat i, al mateix temps, risc i compromís. El jurat va dir que sedueixes al públic des del primer moment, amb la teva entrega absoluta. Autor, intèrpret i codirector amb Júlia Barceló. T’esperaves que una obra tan personal pogués tenir tan recorregut i rebés aquest Premi? Què et suposa haver-lo guanyat d’entre 121 propostes?
És bonic veure com les obres van vivint el que els toca o el públic vol. També a vegades projectes molt bons i importants no troben la manera de viure la vida que haurien de tenir. Penso que és una pena que amb la xarxa de municipis i de ciutats que hi ha a Catalunya no es vagi més a tot arreu. La Generalitat i les Diputacions i Ajuntaments haurien de fer un pla contundent per potenciar la Cultura. Penso que és urgent. Aquesta no és la feina dels artistes, nosaltres ja dediquem la nostra vida a la creació i sovint ho fem amb un esclop i una espardenya. Quan em varen donar el premi vaig escriure això per agrair el premi:
“Bona nit, si la Judit, el meu amor, està llegint aquest text és perquè hem guanyat algun premi. Com podeu veure no he pogut venir perquè estic de bolo a Bellvís amb La pell fina. Poques coses omplen tant de sentit la meva feina com portar teatre pels pobles i ciutats: de cop entrar a una comunitat i explicar una història, notar com la gent que ha vingut al teatre reacciona rient, plorant, amb un silenci, o surt pensatiu i amb ganes de parlar-ne amb els amics”.
D’alguna manera aquests premis motiven a això, a portar el teatre a diferents llogarrets i per això em semblen tant especials.
Parlem ara de la professió. De quan aquesta vocació per la interpretació? Surts de l’Institut i treballes incansablement. Com encares la teva professió, el futur, en un sector que sovint és complicat dedicar-s’hi?
Des de ben petit havia volgut ser actor i amb el temps vas definint més bé què vol dir això de ser actor i més concretament actor de teatre. No és que no m’agradi fer audiovisual però hi tinc menys oportunitats i sempre m’ha costat fer espai per l’audiovisual perquè he posat molt compromís al teatre i de moment ha anat així. Si em preguntes pel futur espero que directors em continuïn contractant i alhora poder seguir fent coses que impulsi jo. La veritat és que em costa fer plans perquè aquest ofici mai em deixa de sorprendre per bé i per mal. En el fons només desitjo estar fent projectes bonics i amb gent bonica i que la vida no em deixi de sorprendre i no perdre la capacitat de divertir-me i connectar amb la gent. Tant amb els companys com amb els espectadors.