Salvador Sunyer és director del Festival Temporada Alta, de Girona i Salt que se celebra del 8 d’octubre al 13 de desembre. Fundador de l’empresa de producció Bitò Produccions, que gestiona el Festival, ens explica com Temporada Alta s’ha anat consolidant en els darrers 30 anys, convertint-se en un dels festivals d’arts escèniques més rellevants del panorama nacional i internacional.
Sunyer ha participat en diversos projectes culturals, especialment del teatre, tant a Catalunya com a la Unió Europea. Ha rebut diversos premis, com el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art a la millor programació de sala de Catalunya de la temporada 1991-1992; el Premi Butaca per a la direcció del Festival Temporada Alta (2000); i el Premi Nacional de Teatre (2008), atorgat per la Generalitat de Catalunya.
El Festival acull cada any un dels espectacles guanyadors del Premi BBVA de Teatre.
“Els espectacles han d’emocionar”
– El Festival està de celebració. 30 anys en què no ha parat de créixer, primerament a Girona i Salt, i després sent un dels més prestigiosos al món. Quin balanç en fas i quins han estat els reptes?
Quan vam crear Bitò no era un Festival sinó “4 espectacles divertidíssims”, que estaven pensats per al públic gironí. Cada 4 anys ens marcàvem nous reptes, i el Festival anava creixent en públics i continguts, sent la porta d’entrada per a produccions internacionals, després estrenes d’espectacles catalans, i més tard produccions i coproduccions de dins i fora Catalunya.
El primer pressupost vas ser d’1 milió de pessetes i ara és pràcticament de tres milions d’euros, amb 3 edicions que es fan a Iberoamèrica. El Festival ja és esperat, i el més important, continua sent l’espai on connectar artistes i públic en general. Una trobada de les arts escèniques i el motor per donar entrada i sortida a les produccions d’aquí i de fora del nostre país.
– Superar aquest repte cada cop deu ser més complicat…
No és un tema que em preocupi o m’obsessioni. Per una banda és cert que ens obliga a estar atents a tot el que es fa a París, Berlín, Roma… i també a Catalunya i a la resta d’Espanya o al món. Som un equip de persones que treballem durant tot l’any amb anys vista, i que anem fent balanç.
Els primers anys tot eren lloances, però les lloances no serveixen de res. Prefereixo que s’opini de forma anònima i que expliquin en què podem millorar. Sempre es poden fer canvis, treure o afegir, i així és com cada any fem un Festival amb novetats. Sempre ens hem de preguntar cap on hem d’anar, com ens adaptem al públic que va creixent i canviant.
El repte ara és aconseguir que el teatre arribi a tothom, o sobretot com fer entrar les arts en general al món educatiu. – Enguany el Festival compta amb 106 espectacles repartits en 19 escenaris de 6 poblacions. Amb directors internacionals com Oskaras Korsunovas, teatre fet a Catalunya, impuls a la creació, produccions populars i propostes més experimentals…
Certament, el món del teatre ha canviat moltíssim. Ara existeixen espectacles multidisciplinars, clàssics, contemporanis, produïts, coproduïts d’aquí o d’allà. Les arts no estan tan compartimentades com fa anys, i ara els llenguatges s’hibriden però la base segueix sent la mateixa; els espectacles han d’emocionar.
– Col·laboreu amb el Premi BBVA de Teatre, fent de jurat i acollint l’obra guanyadora al Festival, enguany Vaig ser Pròsper del Projecte Ingenu i dirigida per Marc Chornet. Què opines de premis com aquest que fomenten la professió i difusió de les companyies arreu de Catalunya?
El Premi BBVA de Teatre té molt de sentit en dos punts: solen guanyar obres de creació contemporània però que saben connectar amb el públic, i és un premi que es basa en fer xarxa i gira per Catalunya. La gràcia és que es representa fora de Barcelona.
– Es parla molt de la necessitat de descentralitzar la cultura. A Girona i Salt tenim un exemple.
Anem cap a un món que tindrà un centre, però que serà “policèntric”. A vegades és més fàcil i menys costós que el públic es traslladi a un equipament de Barcelona que traslladar una producció arreu del Catalunya. Però per què no intentem que hi hagin més centres de creació amb personalitat pròpia a tot arreu? El que cal descentralitzar és la producció, i que el públic pugui gaudir de bons espectacles al costat de casa.
– La pandèmia ha estat molt dura per al teatre, per a les companyies i els professionals. Però també per a equipaments i Festivals. Alguna lliçó apresa?
Espero que ens hagi servit per parar-nos a pensar, a reflexionar sobre el que fem i què cal canviar per fer un món millor.
– I com veus el futur del teatre i de la cultura en general?
Els professionals de la cultura són com els malalts crònics, mai viuen bé, però viuen molts anys. A més, cada any surten promocions de joves preparadíssims que malauradament no podran dedicar-se i viure de la professió.
Tampoc ajuden les taquilles (o almenys als preus d’entrada que es venen al nostre país). Els professionals treballen molt precàriament i els pressupostos i ajuts que arriben no han ajudat a posar el teatre professional en un lloc de referència.
Si arribem al 2% de pressupost en cultura haurà estat un pas endavant, però caldrà gestionar-lo bé si volem un teatre de qualitat, que arribi a tothom i sigui valorat.