Ingrid Picanyol (1988) és la directora d’art i dissenyadora gràfica del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló des del 2018.
Any rera any, sorprèn a tothom amb els seus dissenys, sempre relacionats amb la temàtica central del Festival. Actualment, compta amb reconegut prestigi internacional i ha guanyat diversos reconeixements de renom.
El Festival que tindrà lloc del 10 a 20 de novembre a Torelló està coorganitzat per la Fundació del Festival, la Fundació Antigues Caixes Catalanes i BBVA.
“Busco que l’audiència s’aturi davant de la campanya i que es pregunti què hi fa allò allà”
Una any més, i des del 2018, la imatge del Festival ha sorprès. Làpides amb epitafis que ens recorden que vivim immersos en una crisi climàtica que està destruint el planeta.
Com és el procés de treball que realitzes i de creativitat per aconseguir campanyes com aquesta? Perquè hi ha imatge però al darrera també un missatge comunicatiu potent.
Sempre començo investigant sobre el país de l’edició i a reunir tot allò que trobo, em sembli a priori interessant o no. Per a mi, el principal repte del projecte consisteix en trobar una característica o història local per a acabar parlant d’alguna cosa que ens interessi també als que vivim aquí o en altres punts del planeta.
Les fronteres fragmenten el territori, i ens serveixen per posar noms als llocs, per controlar comportaments humans, però no, o almenys fins ara, per controlar el comportament del clima.
Des del punt de vista mediambiental, venim veient ja des de fa temps que allò global i allò local estan en constant relació. Que allò que succeeix en un petit trosset de món pot estar provocat per un causa global, alhora que tot el planeta viu globalment una crisis climàtica provocada principalment pels països desenvolupats que en extensió de territori són minoria.
Per tant, tenint en compte aquesta dicotomia, des del principi d’aquest projecte em vaig estar preguntant si allò que ha passat o passa a Mongòlia potser és conseqüència del que hem fet aquí. O, per altra banda, si allò que està passant a dia d’avui a Mongòlia, també ens està passant aquí i a la resta del món.
Des de sempre has estat vinculada a l’art, la fotografia, el disseny, que cerques a cadascun dels teus dissenys? Què et diferencia d’altres dissenyadors?
No m’identifico amb la clàssica idea de que el disseny gràfic és només una manera d’organitzar informació en un full. M’agrada que tot i respondre a un encàrrec reflexiu i racional, hi hagi una petita part de mi en cada projecte.
Quan tinc un encàrrec em sento privilegiada. Puc aportar al món una cosa que estigui en relació amb les persones, i les persones m’interessen moltíssim.
Entenc la meva feina com un canal per a arribar a elles. Tenint en compte que la meva aproximació a un encàrrec té certa mirada personal, el que em diferencia de la resta és probablement allò que caracteritza la meva forma d’estar en el món.
Per ser un bon creatiu o creativa, cal tenir unes habilitats especials? O és qüestió d’inspiració…
Crec que és com la gimnàstica. La creativitat és un exercici que requereix molt entrenament. Ho veig cada setmana amb les meves alumnes. A mesura que repeteixen un exercici, la seva manera de resoldre’l és cada vegada més ràpida alhora que diversa. La inspiració existeix però sense un bon múscul, crec que és difícil que les coses arribin a bon port.
Sent de Torelló, coneixiries el Festival BBVA de Cinema de Muntanya. Somiaves amb fer-ne el disseny en alguna ocasió. Com va ser el teu apropament al Festival?
Quan em va trucar en Joan Salarich, director del Festival, em va fer molta il·lusió. Duia 4 anys sent freelance, viatjant per feina a ciutats com Nova York i Ciutat de Mèxic, però mai havia rebut un encàrrec d’aquesta magnitud per al poble on vaig néixer.
Em sento molt afortunada de posar el meu granet de sorra en aquest esdeveniment cultural tan ric any rere any. Se’m dona una total llibertat i, a part de que això és molt difícil de trobar, m’enriqueix moltíssim.
Qui es dedica a la imatge i la comunicació sap que és molt important el que es transmet. La comunicació amb el públic és primordial i a la vegada difícil en una societat que rebem tants impactes. Com aconsegueixes impactar i a la vegada complir amb les expectatives del clients?
De cara a la formalització sempre procuro trobar una imatge que impacti i que interpel·li a la gent. A dia d’avui consumim imatges d’una manera fugaç i, per tant, busco que l’audiència s’aturi davant de la campanya i que es pregunti què hi fa allò allà.
La campanya busca cridar l’atenció perquè vingui gent i el desconcert és una eina per aconseguir-ho.
Desconec quines expectatives es tenen de mi des del festival però sempre sento que agraeixen l’exercici tot i que a l’inici pugui semblar difícil d’entendre o fins i tot arriscat.
Admiro moltíssim la confiança que tenen en propostes tan fora del comú.
Quins reptes et marques a futur? Has muntat el teu propi estudi a Barcelona (Studio Ingrid Picanyol), has treballat per a moltes empreses d’aquí i fora d’Espanya com Suki Design Studio (BCN), RoAndCo (NYC), Javas Lehn Studio (NYC) y ByFutura (CDMX), i ja has rebut diversos premis de reconeixement internacionals com el Laus Awards (ADG-FAD) en diverses categories, l’Italian Top Fedrigoni Awards, o l’ADCE European Design & Advertising Awards, una plataforma que reuneix als principals professionals de cada país. Què et queda per fer?
Seguir treballant en projectes en els que jo també pugui seguir aprenent!
Estàs molt vinculada al col·lectiu de dones dissenyadores, que al llarg de les seves trajectòries, han hagut de demostrar més la seva capacitat per arribar a ser una dissenyadora de prestigi o que no han estat suficientment reconegudes. La teva carrera, però, està sent llarga i intensa, i ets jove i dona. Creus que encara queda molt camí per fer?
Crec que sí! Per res sento que ja ho tinc tot après. Més aviat el contrari. Amb l’experiència creix el meu llindar de la feina ben feta i em resulta més difícil sentir-me satisfeta. Però és precisament això el que em mou a seguir caminant.