L’escriptora catalana i canadenca i directora del Born Centre de Cultura i Memòria, Marta Marín-Dòmine, ha estat la guanyadora del 43è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana amb la novel·la Diré que m’ho he inventat. Un llibre que tracta sobre la incapacitat d’una mare per ser dona i mare. L’obra, que serà publicada per Edicions 62, es presentarà el 14 de setembre a La Setmana del Llibre en Català.
El Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana està convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes (FACC) amb el suport de BBVA, i manté viva des dels seus inicis la finalitat de fomentar l’escriptura així com la lectura en llengua catalana.
1. Vas optar al Premi sota el pseudònim Fran Levy i el títol Nepenthe, l’oblit . I el jurat la va valorar d’entre 97 obres que hi optaven “per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, a través de la complexitat dels personatges, la solidesa estructural de la novel·la, i una alta qualitat literària”. Què volies reflectir a la novel·la i per què a través d’una obra que conjuga ficció i l’autoficció?
En primer pla volia escriure sobre una relació conflictiva entre una filla i una mare. Posar el dit a la llaga, per dir-ho d’alguna manera, en una díade de la qual costa parlar-ne, sobretot quan no es correspon al model que suposadament cal esperar. Costa parlar de la mare, des de la posició de filla, i costa també escriure’s a una mateixa com a filla. Una mala relació provoca sentiments molt contradictoris i de vegades dolorosos que es poden arrossegar tota la vida, el de culpa en pot ser un. Escriure sobre una mare “inesperada”, pot magnificar-ne el dolor almenys des del punt de vista d’una filla quan encara és nena. D’aquí el recurs a la ficció, i més concretament a certs trets dels relats de terror. Una nena no té eines intel·lectuals per distanciar-se de l’experiència. Però una adulta , sí, i aquesta és la part que s’explica a través de l’autoficció.
També en un segon pla, volia fer esment dels condicionats socials en la vida d’una dona de classe obrera, que té moltes expectatives però que ha d’abandonar per qüestions de classe social, i que, a més, es veuen trencades per l’arribada d’una filla. Hi ha molts altres aspectes, però aquests dos són els fonamentals.
2. Tot i que pot semblar pel tema que tracta una novel·la emocional i psicològica està explicada des d’una perspectiva gens habitual. Aquesta mirada singular té a veure amb la teva formació i experiència com a documentalista o professora a la UAB o a la Wilfrid Laurier University de Canadà?
M’agrada molt aquesta mirada teva. Jo també hi he estat pensant força darrerament sobre aquesta adhesió que tinc per l’autoficció, que es podria atribuir a la meva debilitat per certs autors francesos, però també m’he adonat, ara que ja no visc al Canadà, que dec molt a l’escriptura acadèmica nord-americana, la llibertat que hi ha alhora de barrejar el “jo” de l’autor/a -la seva experiència- per tractat temes purament acadèmics. De totes maneres, les incursions reflexives que hi ha al llibre hi són com a recurs per aturar la narració dels fets, i posar el lector/a en situació de distanciament, i a la vegada com a eina per reflexionar sobre l’experiència en sí mateixa. També com a recurs per fer notar la dificultat d’abordar el tema -fugir d’estudi a través de la reflexió és com agafar aire abans de tornar a capbussar-se.
Finalment, voldria dir que al llibre no li pertoca, efectivament, el terme de relat psicològic. Rebutjo l’etiqueta d’escriptura traumàtica o reparadora. A més, en aquest cas, i a la meva edat, seria ridícul pretendre això.
3. Quin va ser el procés de creació, des de la primera idea al desenvolupament de la novel·la? La protagonista, la mare, tenia somnis entre Barcelona i París. Curiosament vas decidir escriure la novel·la a París quan es cremava Notre Dame. En canvi, la veu que parla és de la filla, per què vas optar per aquest recurs?
Més que decidir, se’m va imposar un relat de terror, originat per la imatge de la catedral en flames. Vaig tornar a algunes lectures de Lovecraft que havia fet quan era molt joveneta, i vaig trobar que hi havia alguna cosa fosca que s’expressava bé a través d’un conte. La veu que parla és, certament, la de la filla. Però és una filla que es desdobla. A la primera part, la del conte, narra en tercera persona la vida de M. -la seva mare- i a les altres dues parts, narrades en un estil realista, la filla parla de la Marina. Però mai intenta fer parlar la mare. Tot i que se l’explica. En l’autoficció el narrador no fa parlar mai els altres, se’ls explica intentant aportar el màxim d’elements que té a l’abast, però no li dona mai una paraula inventada. És una posició ètica que em sembla molt interessant. I també és una eina metodològica que obliga l’autor/a posar-se en joc respecte del personatge que crea. No és narcisista, com diuen molts, sinó que és humil. Es doblega davant les circumstàncies, es despulla, s’analitza. Sobretot les febleses.
4. Les relacions mares-filles o a l’inrevés poden ser sovint complicades. La majoria han estat filles i després mares i filles. Han tingut la il·lusió de tenir un fill i a la vegada por pel que suposa assumir una responsabilitat tan gran. Creus realment que poden ser complicades pel tipus de relació que s’estableix entre mares i filles o per la condició de ser dones en una societat com la que vivim?
Jo crec, certament, que sempre són complicades. Tan si se les considera en positiu com en negatiu. Generen sentiments contraposats que no gosem dir-nos. De joves, ens debatem entre la independència, i també la culpa. O d’altres per la devoció extrema, o per l’oblit, com ens diu Didier Eribon que va fer en relació als seus pares. Perquè no volem formar part del món que representen, per exemple.
També hi pot haver un excés d’amor que ens ofega. Mil varietats, però em sembla que totes complexes, fins i tot quan es té només un pare o una mare, o quan se’n tenen quatre. De jove, em pensava que el kibbutz era una estructura valenta perquè s’havia confrontat a aquesta complexitat i l’havia rebutjada. Però curiosament, el kibbutz, no ha tingut una vida llarga.
5. La literatura permet jugar amb la realitat, amb la ficció, amb la història…. genera emocions i fa reflexionar. Quin ha estat el teu camí com a escriptora i què busques a cada creació literària?
Jo he escrit absolutament tota la vida. Des de petita. De més grans escrivia contes, i alguns van ser premiats, com bé va descobrir un dia la periodista i escriptora Anna Ballbona. Però amb el temps, vaig quedar absorbida per l’escriptura assagística, universitària. Analitzar m’ha agradat sempre. Un cop vaig gosar aplicar la meva experiència en el que escrivia, vaig anar modulant la meva escriptura fins a construir-la amb un propòsit no només especulatiu sinó literari. M’hi miro en l’ús de la llengua, en el ritme de les frases, perquè em sembla que és allà on es conjumina l’emoció i l’intel·lecte. I m’agrada que els lectors ho puguin gaudir.
6. Has guanyat ja alguns premis com el Ciutat de Barcelona, Joaquim Amat-Piniella o el Serra d’Or. Què representa haver guanyat ara el Premi BBVA Sant Joan, un dels premis literaris de més prestigi i millors dotats de les lletres catalanes?
Un regal, no només pecuniari, que és molt important, ja que un escriptor/a no sol poder viure de la venda dels llibres, sinó simbòlic: el del reconeixement de formar part de la comunitat literària catalana, per dir-ho d’alguna manera, a dos anys d’haver tornar definitivament del Canadà. Estic molt agraïda a la Fundació Antigues Caixes Catalanes, i al suport del BBVA, i també al jurat, per suposat.