Anna Pascó, guardonada de la 2a edició de la Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí, ha presentat a l’Espai Isern Dalmau de la Fundació Lluís Coromina Isern l’exposició Tota pedra és una Muntanya en potència, que es pot visitar fins el 6 de juny.
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i per la Akademie der Bildenden Künste München, la seva trajectòria es caracteritza per una intensa col·laboració amb institucions científiques a Alemanya, Dinamarca, Bèlgica i Espanya. Ha exposat en galeries i museus de tot el món i ha estat reconeguda per beques i premis. Viu a cavall d’Espanya i Alemanya on a més és docent a les Facultats de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i de la Facultat d’Arquitectura de la Technische Universität München.
La Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí està coorganitzada per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, la Fundació Lluís Coromina Isern i bonart cultural, i s’ha adreçat a projectes artístics de totes les disciplines de les arts visuals, que tractessin com a temàtica el canvi climàtic.
“La pràctica artística no funciona com una cursa curta, sinó com una marató: necessita temps, continuïtat i resistència”
L’exposició que presentes és el resultat del projecte amb què vas guanyar la Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí. Com va néixer aquest projecte i què volies transmetre a través de l’exposició Tota pedra és una Muntanya en potència? Per què aquesta motivació per l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes marins profunds, la mineria marina, la ciència i la tecnologia?
Tota pedra és una muntanya en potència fa referència a la continuïtat d’escala entre allò microscòpic i allò geològic, a la idea que no hi ha una ruptura entre aquests nivells. M’interessava que aquest títol funcionés com una entrada a l’exposició, gairebé com una imatge mental: que en entrar, cadascú pogués imaginar com en allò petit ja hi ha contingut, un procés molt més gran, lent i acumulatiu.
Aquesta idea ja dialoga amb la primera obra, To Hold As Letting, on hi ha unes esferes fetes amb sediment del fons marí que es poden tocar i sostenir. Són formes que poden recordar tant una partícula o una molècula com un planeta, i que connecten diferents escales alhora.
El projecte neix del interès per investigar els mecanismes i models que utilitzem per entendre i construir la idea de la vida i de l’existència. En aquest cas, parteixo del fons marí perquè és un espai essencial per a l’equilibri del planeta i per a la nostra pròpia vida, però que al mateix temps ens queda molt lluny i és difícil d’experimentar directament.
Això fa que el nostre vincle amb aquest entorn depengui molt de mediacions —científiques, tecnològiques, narratives—, i aquestes mediacions també condicionen com l’imaginem i com ens hi relacionem.
Per això, l’exposició proposa tres obres que intenten obrir altres formes d’aproximació, amb la voluntat de promoure una vinculació més ètica, sensible i sostenible amb entorns que encara no comprenem del tot, que coneixem només parcialment o que queden fora del nostre camp de percepció directa.
L’exposició compta amb unes imatges de l’Oceà Àrtic a 5.500 metres de profunditat, un perfum que surt d’una peça de vidre sostinguda per una xarxa que s’activa amb un sistema fotovoltaic de bombeig; i una capa de pols sobre un metacrilat fluorescent i boles fetes amb el mateix sediment. Perquè aquesta combinació d’elements i com els has treballat?
Les tres peces parteixen de la idea que el fons marí no és només un lloc, sinó també una manera de relacionar-nos amb la matèria, el temps i allò que no veiem directament. Per això, l’exposició proposa tres maneres diferents d’apropar-s’hi: des de la forma, des del moviment i des del llenguatge.
Des de la forma, amb To Hold As Letting, treballo amb sediments marins profunds recollits entre 3.000 i 5.500 metres. D’una banda, hi ha una esfera feta amb la tècnica del dorodango, pensada per ser sostinguda amb les mans, activant una relació física i de cura amb un material molt llunyà. De l’altra, una placa coberta de sediment que es pot desplaçar i que queda oberta a la deposició constant de noves partícules, incloses les del propi entorn i dels visitants. Aquí m’interessa aquesta doble manera de relacionar-nos amb la matèria: sostenir-la o deixar que ens transformi.
Des del moviment, amb Where Breathing Becomes You, el fons marí es tradueix en un perfum creat a partir de sediments de 5.500 metres de profunditat. Aquest perfum no està contingut, sinó que es dispersa per l’espai com ho fan les partícules en l’aigua profunda. El visitant no el veu ni el toca, sinó que el respira. Això fa que el cos entri en relació directa amb una matèria geològica remota a través d’un gest quotidià i involuntari com és la respiració.
I des del llenguatge i la imatge, amb so uoo-op that sinks in, combino fotografia científica i poesia performativa. Les imatges, preses amb una càmera que s’insereix en el sediment sense visió directa, mostren rastres mínims de vida —com galeries o variacions de color— produïts per organismes que són essencials per al funcionament ecològic del fons marí. Els poemes, per la seva banda, treballen amb el so, el ritme i la respiració, fent que el llenguatge també esdevingui una forma corporal de percepció.
Aquestes obres sorgeixen de diferents col·laboracions. D’una banda, del diàleg amb el geòleg David Casas de l’Institut de Ciències del Mar i la biòloga Jennifer Dannheim de l’Alfred Wegener Institute, que han compartit coneixement i també materials procedents de les seves campanyes científiques. I de l’altra, del treball amb perfumistes de l’empresa Givaudan, amb qui hem desenvolupat el perfum a partir de sediments reals del fons oceànic.
Per a mi, aquestes col·laboracions són fonamentals: no només aporten recursos o coneixement tècnic, sinó que formen part del propi procés de recerca i de com es construeix el projecte.
Ets un talent jove però ja amb una trajectòria artística important. Quina és la clau d’aquesta trajectòria tan intensa?
No sabria dir una única clau, sinó més aviat un conjunt de claus, com les que portem a sobre cada dia: la del pis, la del taller, la de la bici, la de la bústia… En el meu cas, la trajectòria també funciona així, com un conjunt de factors que es van sumant.
Hi ha la clau de construir una bona xarxa, tant a nivell personal com professional, perquè al final tot passa a través de relacions. També la de saber què t’interessa realment, què et mou, quin és el teu motor, perquè això és el que sosté els processos a llarg termini. Una altra clau important és envoltar-te de gent fascinada pel que fa, perquè aquesta energia compartida alimenta molt i obre noves possibilitats.
I després n’hi ha una de molt concreta però imprescindible: trobar una manera de sostenir les necessitats bàsiques. Ja ben al principi vaig entendre que és molt difícil dedicar-te a investigar si no saps si podràs pagar el lloguer o menjar l’endemà.
Podria seguir amb la llista, però diria que l’anella que uneix totes aquestes claus és entendre que el coneixement no és individual, sinó col·lectiu i situat. Per això molts dels meus projectes neixen del diàleg amb altres persones, i no d’un procés tancat o solitari.
Penses que premis com aquest ajuden a consolidar a un artista? Quins reptes de futur tens?
Premis com aquest són molt importants perquè donen temps, recursos i context per poder desenvolupar projectes que necessiten processos llargs de recerca. En aquest sentit, sí que ajuden a consolidar una pràctica, sobretot perquè et permeten aprofundir i donar continuïtat a una línia de treball.
Però al mateix temps hi ha moltes dificultats estructurals. El sistema d’autònoms a Espanya, per exemple, no està pensat per a les pràctiques artístiques: les quotes són altes, no es diferencia entre perfils, i sovint no es tenen en compte les particularitats del sector cultural, com els temps intermitents, els processos de recerca o la manca d’ingressos regulars.
Això fa que sigui complicat sostenir una pràctica a llarg termini. Moltes vegades els artistes hem de combinar moltes activitats per poder tirar endavant, i això pot interrompre o fragmentar els processos de recerca.
En el meu cas, sí que m’interessaria poder estabilitzar més la pràctica aquí, però el repte és precisament aquest: generar condicions que ho facin possible.
De cara al futur, m’agradaria poder consolidar estructures més estables que permetin continuar investigant sense haver d’aturar constantment els processos. Perquè, al final, la pràctica artística no funciona com una cursa curta, sinó més aviat com una marató: necessita temps, continuïtat i resistència.