Rafel G. Bianchi, guardonat amb el 16è Premi BBVA de Pintura Ricard Camí per la seva obra “El col·leccionista absent III”, presenta al Centre Cultural Terrassa l’exposició “Si camina com un lloro i parla com un lloro, és un lloro”, que posa en context el procés de creació de l’obra guanyadora del Premi.
Bianchi té un treball artístic on escapa de continus formals que puguin ser automàticament perceptibles, exercint una total llibertat a l’hora d’emprar displays i estratègies per arribar al seu objectiu en cada ocasió.
1. L’any 2019 vas guanyar el Premi BBVA de Pintura Ricard Camí amb l’obra “El col·leccionista absent III”. Una obra que ja havies presentat en l’anterior edició del 2017, però amb algunes variants que aquest cop sí que van convèncer el jurat. Quin ha estat el procés d’elaboració i l’evolució fins a la peça actual?
En realitat aquesta obra s’ha presentat en les tres últimes convocatòries, la del 2015, la del 2017 i la del 2019, quan finalment va guanyar. La tercera és la bona, no? Però responent a la teva pregunta, els canvis en les tres versions han sigut bàsicament dos, un de cromàtic, i l’altre en els objectes representats. En el 2015, el color dominant era el rosa, que vaig canviar pel groc en el 2017. Aquest any també vaig afegir el verd i el vermell. En el 2019 vaig afegir el marró. Paral·lelament vaig anar afegint obres representades. El 2017 va ser una pintura de Joan Furriols, i el 2019 un fragment d’un treball de l’Anna Dot. Crec que en la publicació que s’ha fet per a l’ocasió s’explica molt bé l’evolució de l’obra.
2. “El col·leccionista absent III” s’inspira en l’obra “El col·leccionista d’estampes”, del reconegut pintor Marià Fortuny de la qual en fas una particular versió. A banda, també hi incorpores diferents artistes catalans que han influenciat en tota la teva trajectòria. Podem afirmar, doncs, que aquesta peça és un reconeixement a tots ells i al paper del col·leccionisme en la societat actual?
M’interessa el col·leccionisme com activitat humana però la pintura no és un reconeixement d’aquesta activitat. Tampoc utilitzaria aquest verb respecte als artistes representats, em sembla un verb massa institucional, i la meva relació és afectiva. Podríem dir que la col·lecció representada en la pintura és part de la meva col·lecció ideal. En aquest cas, centrada en artistes catalans o que viuen aquí com Dora García.
3. Un guacamai roig apareix a l’obra i l’exposició en diverses ocasions. A què respon la importància d’aquest animal en aquesta exposició i en el conjunt de la teva obra? És el teu animal fetitxe?
Amb el temps s’ha convertit en una sort d’alter ego. Em genera fascinació la seva capacitat de còpia, i l’exposició, si més no una de les capes, va d’això, de la còpia.
4. …i també hi ha un guinyo a la figura del teu pare… quina influència ha tingut la figura del pare-artista-col·leccionista en el desenvolupament de la teva trajectòria artística?
Absolutament tota! Sóc artista pintor per haver crescut en la casa d’un artista pintor, generós tant amb els seus coneixements com amb les possessions materials. Podríem dir que més que ensenyar-me a pintar, em va ensenyar a mirar.
5. Què ha suposat obtenir el Premi BBVA de Pintura Ricard Camí, atorgat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, amb el suport de BBVA?
En primer lloc, una quantitat econòmica gens menyspreable, raó principal per a la qual em vaig presentar. En segon lloc, la possibilitat de fer una exposició en un espai tan particular com el Centre Cultural Terrassa, a la direcció del qual vull agrair deixar-me fer el que volia fer. Així com poder gestionar els diners de producció, la qual cosa m’ha permès fer una publicació que té més de llibre d’artista que de catàleg, amb la imprescindible col·laboració d’Alex Gifreu. I en aquest cas, agrair la flexibilitat de la gent de la Fundació Antigues Caixes Catalanes.