Avui entrevistem a Xavier Ricarte, pianista emergent amb sòlida formació en interpretació clàssica que participa com a solista amb orquestres nacionals i internacionals, principalment a Espanya i Alemanya, també en grups de cambra, així com a diversos projectes pedagògics i musicals.
Entre els innumerables premis i reconeixements rebuts, Ricarte va guanyar la categoria Jove del 1er Premi BBVA de Música al Talent Individual. Després de 10 anys, volem conèixer quina ha estat la seva trajectòria i els seus reptes.
“El que realment marca la diferència és com desenvolupes el talent, com escoltes, com penses la música i com evoluciones amb el temps”.
Ara fa 10 anys et vas proclamar el primer guanyador del Premi BBVA de Música al Talent Individual en la categoria Jove. Què va significar guanyar-lo just quan els teus estudis de piano al Conservatori de Manresa finalitzaven?
Guanyar el Premi en aquell moment va ser una confirmació en un punt de canvis. Jo estava acabant els meus estudis al Conservatori de Manresa, que per a mi havia estat un entorn important de formació, però també un espai relativament protegit. El premi va arribar just quan havia de fer el salt cap a una realitat més exigent i més incerta.
En el seu moment, no ho vaig viure tant com una meta aconseguida, sinó com una mena de validació externa que em deia: “d’acord, això pot anar de debò”.
En aquest sentit, també em va donar una certa confiança per a afrontar audicions, concursos i estudis superiors amb una altra mentalitat.
Al mateix temps, amb perspectiva, penso que un premi t’obre una porta, però cal després sostenir-la amb treball, evolució i, sobretot, amb una cerca artística pròpia. Si no, es pot quedar en una fita puntual i sense fruits futurs.
Quan vas començar a tocar el piano tenies 6 anys. Primer amb una tieta, després amb el professor Carles Julià, al conservatori de Manresa, i seguidament al Conservatori del Liceu. La teva trajectòria està marcada per premis, reconeixements i beques d’excel·lència.
Quan vas adonar-te que et volies dedicar a la música? La teva família i l’educació rebuda hi han influït, però segur que també el teu talent…
No recordo un moment únic i clar en el qual decidís dedicar-me a la música. Va ser més aviat un procés gradual i en molts casos inestable. Vaig començar de ben petit, primer en un entorn molt pròxim amb la meva tieta i amb el Carles, i a poc a poc la música va anar guanyant espai però sense una consciència professional. Diria que el punt d’inflexió va arribar més endavant, quan vaig entendre que no sols m’agradava tocar, sinó que estava disposat a assumir tot el que implica fer-ho a un nivell professional; la disciplina, l’exigència i també la incertesa en molts àmbits.
El pas al Conservatori Superior del Liceu i sobretot les Beques Ferrer-Salat van ser importants en aquest sentit, perquè aquí ja prens una certa consciència que això pot ser un camí ral, però també que no és suficient amb “tenir facilitat”. El talent, des del meu punt de vista, és només un punt de partida o un seguit d’aptituds. El que realment marca la diferència és com el desenvolupes, com escoltes, com penses la música i com evoluciones amb el temps.
I sí, la meva família i algunes persones han estat fonamentals, facilitant que tot això pogués donar-se de manera més accessible. Però amb els anys, la decisió es torna cada vegada més personal. Arriba un moment en el qual ja no és tant d’on vens, sinó fins a on estàs disposat a arribar.
El camí per a convertir-te en un pianista reconegut no deu ser fàcil i una carrera de fons. Quins reptes has hagut de superar i quins passos seguiràs per assolir els teus objectius? Després de 10 anys, treballes i continues estudiant màsters. Com et veus en el futur?
Penso que una de les primeres coses que un aprèn és que aquesta no és una carrera lineal ni tampoc previsible. Més que una successió d’assoliments és un procés continu i de reajustament tècnic, musical i també personal.
Un dels reptes més grans ha estat precisament aquest; aprendre a conviure amb la incertesa sense perdre una direcció clara, encara que a vegades passi.
En l’àmbit pianístic, el desafiament constant és evitar acomodar-se. Sempre hi ha una tendència a estar en la zona de confort, però el veritable treball és créixer, és ampliar el llenguatge, i aprofundir en el so i en la idea musical i en altres conceptes. Això exigeix temps, paciència i una certa incomoditat constant.
En paral·lel, també està tot el que envolta a la professió, construir una trajectòria, generar projectes, trobar espais on la teva proposta tingui sentit o pugui interessar. Aquí és on crec que la música deixa de ser només interpretació i passa a ser també una forma de pensament i de posicionament artístic que moltes vegades no es compren o bé costen de fer arribar.
Una de les raons per les quals continuo també estudiant és perquè necessitem aquest espai de desenvolupament i de tocar, i també de confrontació amb un mateix. El màster és una eina més dins d’un procés.
A futur, no busco una idea d’èxit o de reconeixement, sinó la possibilitat de construir un perfil sòlid i honest com a intèrpret, però també en la pedagogia i en la creació de projectes musicals. En general, poder aportar el meu petit gra de sorra en el món musical.
Perquè la majoria de músics viviu a cavall entre Espanya i Europa?
La formació musical a Espanya és sòlida en molts nivells, però el mercat professional és més limitat en comparació amb altres països europeus. Hi ha menys circuits estables, menys institucions amb programació continuada i, en general, menys oportunitats per a desenvolupar una carrera a llarg termini. Lentament va canviant, però. Per exemple Joventuts Musicals fa molt bona feina en aquest aspecte, però tot i això hi ha dificultats en reconèixer la nostra feina.
Europa central, en canvi, té una tradició molt arrelada de suport a la música clàssica; més orquestres, més cicles de concerts, més finançament públic i privat i una xarxa cultural molt més densa. Això no significa que sigui fàcil, però sí que existeixen més espais on un músic pot créixer i consolidar-se, obtenint més possibilitats de tocar.
D’altra banda, avui dia la carrera musical és inevitablement internacional. Amb això em refereixo que no es tracta només d’anar-se’n fora, sinó de moure’s, de connectar contextos diferents. Viure a cavall entre Espanya i altres països europeus respon també a una necessitat d’experiència, mantenir un vincle cultural i personal amb el lloc d’origen, però al mateix temps desenvolupar-se en entorns on la professió té més estructura i reconeixement. En el meu cas, no ho visc com una divisió, sinó com una ampliació de l’espai de treball. Al final, l’important és trobar contextos en què la teva proposta artística tingui sentit i pugui evolucionar, independentment del país.
Avui dia molts alumnes que comencen els seus estudis de música compaginats amb els estudis reglats mostren dificultat per continuar els seus estudis i dedicar-se professionalment. Què es pot fer perquè aquest talents musicals no abandonin els estudis musicals? Quin paper hi juguen les escoles, les famílies i la societat en general?
M’agrada molt que em facis aquesta pregunta, ja que és un tema complex i que m’agradaria en algun futur poder canviar en alguns aspectes. Penso que una part del problema està en el fet que la relació amb la música no es construeix de manera coherent des de l’inici. En els conservatoris, en general, hi ha un treball molt seriós perquè els alumnes avancin, amb exigència i acompanyament des de l’amor a la música i el que la vincula. Però aquest esforç moltes vegades no troba continuïtat o explicació en l’arrel a l’escola general.
En l’educació reglada, la música continua ocupant un lloc bastant marginal, i no sols en termes d’hores, sinó d’enfocament. No s’explica quin lloc té la música en la societat, què significa dedicar-se a ella, ni quins tipus de camins existeixen més enllà dels estereotips. I això genera una desconnexió important en molts àmbits. Es tendeix a presentar la música, quan es presenta, de manera superficial, i no es tracta només de música clàssica, sinó d’entendre la música en general com a fenomen cultural, històric i també professional.
El resultat és que molts alumnes viuen una espècie de doble realitat: d’una banda, una formació exigent en el conservatori, igual que els esportistes d’elit; per un altre, un entorn educatiu que no acaba de reconèixer ni de contextualitzar aquest esforç. I aquí és on, moltes vegades, es perd el sentit de continuïtat i fins i tot el propi sentit pel qual volem fer música.
Més que retenir talent, el que fa falta és construir un marc més clar: que la música no sigui una cosa perifèrica, sinó una disciplina amb valor propi, entesa i explicada dins de la societat en què vivim.
Quin consell dones als joves músics dels quals ets professor de piano i somien arribar on ets tu?
Sempre els dic que gaudeixin, que estimin i construeixin una relació honesta amb la música. A partir d’aquí, el respecte és fonamental, per la música, pels compositors i també pels companys, perquè al final tots estem travessant processos similars, amb dificultats i moments de dubte constants.
També intento que entenguin que aquest és un camí exigent, on no tot és ideal. Hi ha competència, frustracions i situacions que no sempre són justes. Però precisament per això és important desenvolupar una certa solidesa interior i no dependre únicament de factors externs.
El treball diari és imprescindible, però no com una obligació buida, sinó com una forma de creixement en diversos aspectes. No es tracta només de tocar millor, sinó d’entendre més profundament el que fem.
I sobretot, no oblidar que la música és un fi en si mateixa. El nostre treball és donar-li vida, fer-la arribar al públic, fer que vagi més enllà del concert. En el fons estem dialogant amb idees i emocions que, encara que provenen de fa segles, continuen sent profundament humanes i properes avui.
Si mantenen aquesta perspectiva, tota la resta arriba amb més intensitat o menys, però ja no és el que defineix el camí, sinó una conseqüència d’un llarg procés amb honestedat.