Avui entrevistem a Àlex Casanovas, president de l’AADPC, Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, i col·laborador del Premi BBVA de Teatre, que atès la situació de Covid19, s’ha vist ajornat al setembre.
- Després de més de 30 anys de dedicació a les arts escèniques, i haver treballat en teatre, cine i televisió com estàs vivint la situació actual personalment i professionalment?
Potser el més fàcil seria dir que ho estic vivint amb angoixa, però no és així. M’explico: no hi ha temps per l’angoixa.
Hi ha una preocupació molt seriosa per la situació de desprotecció en que s’ha trobat tot el sector de les Arts Escèniques (AAEE); les primeres mesures d’ajuda de part del Govern espanyol van arribar el 5 de maig, i les activitats a les AAEE es van aturar el dia 11 de març a Madrid i el 12 de març a Catalunya, i després, a la resta de l’Estat.
Aquesta crisi sanitària ha posat sobre la taula el desconeixement de les administracions públiques sobre la realitat del sector, un desconeixement profund d’una de les particularitats de la nostra feina: la intermitència.
La inseguretat sobre quines són les mesures efectives de prevenció i protecció davant la COVID-19 també és preocupant per a nosaltres. És fa molt difícil, per no dir impossible, assajar i actuar guardant la distància de seguretat, per exemple.
- Creus que hi haurà un abans i un després al sector cultural i de les arts escèniques en concret?
Crec que sí, que haurà de servir per ordenar el sector, en primer lloc; i per a que les administracions siguin conscients de la seva responsabilitat en assegurar, no només una paraula, Cultura, sinó també un sector professional, des d’empreses a circuits, companyies, teatres, auditoris, creadors, treballadors tècnics i artistes.
Aquests dies he sentit parlar fins i tot d’autònoms intermitents o d’artistes freelance (definits ells mateixos com autònoms).
- Des de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), sempre s’ha defensat un teatre accessible a tothom, plural i divers, i que el teatre i la cultura siguin considerats eines imprescindibles de cohesió i d’enriquiment social. Les prioritats de l’Associació canviaran a partir d’ara?
No, almenys mentre la Junta actual hi siguem al capdavant, però entre aquestes prioritats també està la de vetllar pels artistes, per tots i totes, per a la millora de les condicions laborals, de cobertura de Seguretat Social, de reconeixement a la seva llarga i interminable preparació acadèmica i professional.
La consciència i voluntat de servei a la societat sempre han estat presents a l’AADPC.
- En les darreres setmanes han sorgit diverses veus d’emergència escènica, per reivindicar ajudes. Creus que la suma de veus individuals és el mitjà correcte per aconseguir els objectius, o seria millor aglutinar-les a través de l’Associació? Creus que l’Administració acabarà reinvertint en el sector el finançament que ja estava previst o variarà atès les noves necessitats?
Raimón Pàniker deia que “si vols anar ràpid vés sòl, però si vols anar lluny vés acompanyat”. Crec que és el millor que es pot dir. Si tots els diferents oficis que treballem a les AAEE (tècnics, autors, figurinistes i escenògrafs, dissenyadors de so, dissenyadors de llum …) estiguéssim organitzats en les nostres associacions i després sabéssim traslladar la nostra veu de manera consensuada i unida, tindríem més força i moltes més possibilitats de ser escoltats per l’Administració.
Pel que fa al finançament extraordinari en cultura, vull creure que no només es mantindrà, sinó que l’augmentaran. I si volem ser conseqüents amb les paraules que es diuen, acabaran sent aportacions a fons perdut. Altrament, si aquests ajuts que s’ofereixen a través de crèdits o préstecs, acabaran endeutant encara més a moltes companyies i petites empreses que es dediquen a les AAEE fins a abocar-les a la desaparició, i fins i tot aquelles que considerem grans productores, quedaran tocades per aquesta crisi.
- Com creus que les polítiques culturals i el sector professional haurien d’avançar perquè sigui més sòlid i estigui més protegit davant futures situacions com aquestes?
Si la cultura és un bé essencial, s’ha de reflectir no només en els pressupostos (que també, només faltaria…) sinó també en les accions que emprenguin les administracions. Els artistes no som gestors ni administradors; alguns estan més a prop de ser creadors.
Les polítiques culturals han de ser fetes amb perspectiva de futur, no de mandat electoral. Qui les proposi ha de ser prou generós per confiar i escoltar aquells i aquelles que estan trepitjant els carrers, places, auditoris, sales, carpes, teatres… La millor manera, crec jo, de fer política cultural de llarga durada és anar de la mà del sector professional, des d’empreses fins a treballadors.
- La representació de les obres finalistes i el veredicte de la 20a edició del Premi BBVA de Teatre i el seu veredicte, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, amb el suport de BBVA, s’ha ajornat al setembre, què penses d’iniciatives privades com aquesta, que volen potenciar la innovació i ajudar la projecció de companyies professionals? Continua sent necessari?
Ho he dit moltes vegades; sinó existís, des de fa 20 anys, l’hauríem d’inventar!
El Premi BBVA de Teatre ha donat l’oportunitat a moltes d’aquestes petites companyies, a poder portar la seva feina arreu de Catalunya i els ha servit, en moltes ocasions, per donar-se a conèixer.
Concretament, en la situació que ens trobem ara mateix, es fan més necessaris que mai per ajudar que aquest retorn a l’activitat professional, tot i les restriccions que ens trobarem, es faci amb més garanties per als professionals que hi participin.